top of page
Llenguatge cinematogràfic
1/4
L’angle d’enquadrament
1. L’angle normal
És quan la càmera se situa a l’alçada dels ulls del personatge. Això no és així en totes les cultures audiovisuals, de vegades l’angle normal se situa a uns pocs pams del terra, com en el cinema japonès clàssic.
1/1
3. L’angle contrapicat
És aquell en què la càmera se situa per sota de l’objecte. Això fa guanyar presència al personatge i pot buscar dos tipus d’efectes: realçar o magnificar el personatge mostrant-lo en tota la seva grandesa o bé fer-lo semblar maligne i amenaçador.
1/2
2. L’angle picat
És aquell en què la càmera se situa per sobre de l’objecte. Generalment això provoca que el personatge es mostri empetitit o indefens. Però també pot servir per mostrar una perspectiva diferent i més àmplia d’un decorat que no podríem veure amb un angle normal.
1/1
4. L’angle zenital
És aquell en què la càmera se situa totalment perpendicular al terra i per tant ens dóna una perspectiva totalment aèria dels personatges.
1/3
1/2
Tipus de plans
Pla general:
És aquell pla en què veiem la figura humana sencera i també l’escenari on es desenvolupa l’acció. Depenent de com sigui l’escenari, la figura humana apareixerà en proporció més gran o més petita.
plageneral1
plageneral1
1/2
Pla detall:
Es fa servir per captar un detall de l’escena, o bé del personatge o bé de l’escenari. Un pla detall recurrent és, per exemple, un pla dels ulls d’un personatge. També s’utilitza barrejat amb la càmera subjectiva per explicar a l’espectador en quin detall es fixa un personatge.
1/1
Pla mig:
Apareix la figura humana aproximadament de cintura cap amunt.
1/2
Pla americà:
Apareix la figura humana aproximadament des dels genolls.
1/1
Primer pla:
Només hi apareix el rostre humà. S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facials.
1/1
PUNT DE VISTA
PUNT DE VISTA
La càmera fa d’ull de l’espectador; allò que l’espectador veu és allò que la càmera vol mostrar-li. De forma similar al que passa en la literatura amb el narrador extern o el narrador intern, la càmera pot adoptar un punt de vista neutre extern o un punt de vista intern, explicant-nos els fets des del punt de vista d’un personatge.
1/1
Càmera objectiva.
Quan la càmera adopta un punt de vista neutre, com el que adoptaria un espectador extern que simplement mira des de fora el que està passant.
Càmera subjectiva.
Si la càmera adopta un punt de vista intern, imitant la mirada d’un personatge per col·locar l’espectador en el lloc d’aquest personatge.
1/2
Càmera fixa
Quan es roda en càmera fixa, la càmera resta immòbil sobre un suport i enregistra tot allò que hi passa per davant. En els primers anys del cinema la càmera fixa era molt habitual en totes les produccions.
Càmera NO fixa
Quan la càmera no està fixa, distingim tres tipus de moviment: la panoràmica, el travelling i el moviment lliure.
1. La panoràmica:
És el gir de la càmera sobre el seu propi eix. Pot ser horitzontal, vertical o oblic. Generalment la panoràmica es fa servir per descriure un escenari o bé per relacionar elements de la mateixa escena.
2. El tràveling
És un moviment que desplaça la càmera d’un lloc a un altre, normalment sobre uns rails. Segons els moviments distingim entre tràveling lateral o frontal.
3. El moviment lliure
És quan la càmera es mou sense seguir un ordre concret. Pot ser amb grua o sense grua (quan porta la càmera una persona a sobre).
tràveling lateral
tràveling frontal
tràveling circular
MUNTATGE
MUNTATGE
Generalment, tant al cinema com a la televisió les escenes es construeixen combinant diferents plans. D’aquesta combinació de plans en diem muntatge. Com que hi estem acostumats, ens sembla que és la mirada natural que tindria qualsevol observador de l’escena. Però realment no és així.
1/1
El muntatge dialèctic
És aquell que pretén que de dos plans successius en sorgeixi una idea, que no hi és en cap dels dos per separat. També se l’anomena muntatge ideològic, muntatge expressiu o muntatge d’atraccions.
El muntatge altern
Consisteix en dues o més accions que es produeixen en el mateix moment però en llocs diferents i que, finalment, convergiran. Les escenes de persecució en serien un exemple.
El muntatge paral•lel
Dues o més escenes, que passen en moments i en llocs diferents, se’ns van mostrant als espectadors per crear un estat d’ànim o una associació d’idees.
El pla seqüència
És una excepció a aquesta norma del muntatge. Anomenem pla seqüencia a aquell pla que es manté durant tota una seqüència.
CAMP
CAMP
Anomenem camp a tot allò que la càmera ens fa visible en un enquadrament determinat, és a dir tot allò que veiem en pantalla perquè la càmera ens ho vol mostrar.
1/2
fora de camp
És tot allò que no veiem en l’enquadrament però que d’alguna manera o una altra forma part de l’escena, ja sigui perquè l’enquadrament ens ho suggereix, perquè ens ho imaginem o perquè si ho veiéssim canviaria la nostra percepció d’aquella imatge.
Pla profunditat de camp:
És defineix com la distància que hi ha entre l’objecte més proper i el més llunyà que es veuen amb nitidesa a la pantalla.Es pot utilitzar per mostrar en un mateix enquadrament objectes o personatges diferents que tenen interès per l’espectador i que estan a diferents distàncies de la càmera.
1/2
Direcció de la llum
-
Una llum creuada entre dos focus o reflectors sobre un personatge aconsegueix nitidesa en la figura perquè no es produeixen ombres.
-
Una llum picada és un recurs expressiu que s’aconsegueix col•locant el focus de llum a sobre de l’objecte i així podem donar a la persona l’aspecte de cansada, per exemple.
-
Una llum contrapicada, des de baix, ressaltarà les ombres exageradament, com passa per exemple a les pel•lícules de terror.
-
Amb el contrallum -el focus instal•lat de cara a la càmera, d’esquena al personatge que volem gravar- s’aconsegueix transferir un toc misteriós i una imatge poc definida.
-
La llum frontal, situada darrera la càmera, tendeix a aixafar o deixar plans l’objecte o persona filmats.
-
La llum lateral remarca les siluetes i el contorn, donant més relleu al pla, en deixar una part de l’objecte a l’ombra.
bottom of page